Un dia a l'illa de Pulau Ai (Moluques, Indonèsia)

L'illa de Pulau Ai, on hem viscut durant 8 dies, presumeix de ser una de les més petitonetes de l'arxipèlag de les Banda, així que si en les demès el dia avança lenta i tranquil·lament, aquesta no n'és una excepció. Quan una persona viatja i descobreix raconets com aquest no sol tardar en preguntar-se com pot ser que el concepte "Temps" pugui variar tant d'un lloc o altre del planeta. Si, hi ha altres formes de viure la vida en les quals les persones no es senten ofegades per una contínua sensació de ser perseguides pel temps.

Llegir més...

Un dia de les nostres vides a l'illa de Pulau Ai:

4.30h del matí, primers indicis que el dia està a punt de començar, pels altaveus de la mesquita que hi ha al costat del port ressonen les primeres pregàries musulmanes (un total de 5 al dia). Com que el so arriba a pràcticament tota l'illa els galls es desperten i, encara que és ben fosc, arrenquen a cridar. Nosaltres seguim fent el ronso un parell d'hores més.

6.30h ens despertem amb una dutxa d'aigua freda. La dutxa és un dipòsit de pedra ple d'aigua que has d'anar agafant amb un cubell i tirar-te-la per sobre. No hi ha aigua calenta, perquè tampoc hi ha electricitat.

En Jusuf, el propietari de l'allotjament on vivim ens porta l'esmorzar amb un somriure i amb un bon dia indonesi: "Selamat pagi!!" Avui pa de pessic amb melmelada de nou moscada, te amb un tronquet de canyella, plàtans del seu pati (omnipresents en tots els àpats) i una papaia enorme del pati del seu veí.

El menjador dóna al carrer i com cada matí juguem a endevinar què serà el primer que passarà per davant. Avui ha guanyat l'Adrià, el primer en passar ha estat un ànec. La gallina amb els pollets que havia dit jo han estat els tercers, rere una dona que portava un paraigües de colors i que cantava la mar de bé.

Aquest matí estem de sort, no plou, sortim a caminar. De moment, tothom que ens hem creuat ens ha saludat, la majoria amb un "Hello mister, hello miss!!!", pràcticament l'únic que saben dir en anglès. Un grup de dones ens mira de reüll, xiuxiuegen entre elles perquè no les puguem sentir (tampoc les entendríem), finalment, la més atrevida s'aixeca i em comença a parlar en indonesi i fent-me uns gestos que no entenc. Finalment, deduïm que m'intenta dir que la meva samarreta no és prou llarga, que no vesteixo prou “recatada”. Em lligo un mocador a la cintura per tapar-me el cul i sembla que això les fa contentes. Seguim el camí. En menys de 5 minuts deixem enrere la zona de cases i camins asfaltats per endinsar-nos al bosc.

Ens trobem quatre nenes, van descalces pel camí ple de fang, els hi diem bon dia i elles riuen mig avergonyides, cada una d'elles porta penjat un cabasset de vímet ple de llavors de nou moscada que han estat recollint. El bosc n'és ple. Més endavant trobem un grup de vaques i vedells pasturant, comença a ploure una mica. Ara una mica més. Ara plou molt. Ens aixopluguem sota un arbre molt dens que aguanta força bé la pluja i esperem. Al cap de deu minuts ja ha afluixat, de totes maneres l'Adrià m'ha anat a buscar un paraigües molt especial: una fulla de marquesa gegant.

Seguim caminant i per fi arribem a la Long Beach, la platja més llarga de Pulau Ai, hem tardat gairebé dues hores. La platja fa un quilòmetre de llarg. És bonica però no ens hi podem banyar, en aquesta cara de l'illa el mar està molt més esbravat fins a l'octubre quan arribi l'època seca i es calmi.

Fem el camí de tornada mentre se'ns va obrint la gana, quan arribem ja tenim el dinar a punt. L'arròs blanc, com cada dia, és la base del nostre plat, els seus magnífics acompanyats són moniato amb salsa de curri groc, "boníssim", peix amb salsa de xili picant per mi i dos ous durs, amb la mateixa salsa de xili picant, per l'Adrià.

Caldo de verdures i tofu amb peix i ou

Ben dinat cau un xàfec i ens quedem a l'allotjament fent un te. Llegim, escrivim, seleccionem fotos, i a vegades quedem embadalits mirant al carrer. Ara passen uns nens corrent descalços rere una joguina feta de canya de bambú. Ara passa una cabreta. Ara passen dos ànecs, un de blanc i un de negre. Passa un noi tocant una guitarra i cantant, passen dues dones amb una safata al cap plena de llavors de nou moscada, passen unes nenes i ens veuen, xisclen i riuen.

Nen fent-se una joguina amb una canya de bambú

A mitja tarda sortim a fer un tomb, no sense abans haver berenat mandioca fregida. Ha tornat a parar de ploure, és el nostre dia de sort! Passejant pel poble ens donem compte que molta gent està pintant les seves cases, estem en el mes del Ramadà i molta gent està de vacances així que aprofiten per deixar maca casa seva. Aquí les cases són de diversos colors, les parets d'un i les finestres i les portes d'un altre, el verd, el taronja i el groc sembla que estan de moda. A mesura que passem veiem varis parells d'ulls observant-nos, no, encara que volguéssim aquí és impossible passar desapercebut, som els únics occidentals de Pulau Ai. Algú ha cridat "Barcelona!!" i uns quants s'han posat a riure. Ens creuem amb una dona i el seu fill de no més de dos anys que no deixa de mirar-nos amb els ulls com taronges.

Quan arribem a la platgeta que tenim prop de l'allotjament veiem un seguit d'homes pescant amb les seves canoes de colors, en aquesta banda de l'illa el mar està quiet com una bassa d'oli, la imatge és hipnotitzant. Ens arribem fins al port i donem de menjar als peixos unes llesquetes de pa de motlle sec. El sol ja està marxant per escalfar l'altra banda del món, "se'n va cap a casa" pensem mentre ens recordem dels nostres, com gairebé cada cop de veiem una posta de sol, i quedem callats cadascú amb els seus pensaments. 

Quan ens n'adonem es senten els primers generadors de gasolina, "ha arribat la llum!". Són les sis de la tarda però ja és ben fosc aquí. Tornem al nostre allotjament i fem una partida al parxís (aquest cop he guanyat jo i com que últimament això s'ha convertit en una excepció ho celebro amb eufòria). Ja tenim el sopar preparat: arròs blanc, sopa de verdures, un peixet per mi,  i una truita per l'Adrià. Encara passa gent pel carrer i com que hi ha llum al menjador miren i saluden "Hello mister!! Hello miss!!!". Llegim una estona més però aviat anirem a dormir, queda poca estona de llum ja que entre les deu i les onze de la nit paren els generadors de gasolina. Pulau Ai queda en silenci, just després de la cinquena i última pregària que ressonarà a través dels potents altaveus de la mesquita, en pocs dies ja ens hem familiaritzat amb els càntics. Tanquem els ulls i l'únic que se senten són alguns grills, algunes granotes i les onades de fons, els sons perfectes per quedar ben relaxats.

Prop de les tres de la matinada sentim un grup de gent cantar cançons molt "tropicals", l'Adrià amb una oïda molt fina i un son lleuger em diu "sembla com si estiguéssim en una illa enmig del pacífic, com mola", jo segurament li contesto un "mmmmmmh" i l'endemà em preguntaré si ho he somiat. Bona nit!

INFORMACIÓ PEL VIATGER

Com arribar

•  Hi ha una barca regular que fa el recorregut Bandaneira-Pulau Ai cada dia a les 11:00, el trajecte dura 30 minuts i té un preu de 20.000 IDR (1,5€)

Allotjament

•  ARDY GuestHouse està perfectament ubicada prop del moll i de la platja. El preu és de 100.000 IDR (7€) per persona i nit, inclosos tots els àpats, en habitació doble amb bany privat i aigua freda. Els propietaris, en Jusuf i l’Enama, són gent mol servicial. Allotjament recomanable 100%.

Menjar

•   A l’illa de Pulau Ai no hi ha restaurants per tant tots els allotjaments ofereixen els 3 àpats inclosos.

Informació interessant

• En totes les illes Banda només a Bandaneira disposa d’un únic caixer automàtic que no vam poder utilitzar, ja que el BRI no accepta targetes de dèbit estrangeres, és important disposar d’efectiu suficient.

•  No hi ha connexió a internet a l’illa només hi ha cobertura mòbil en el moll a partir de les 17:00 quan s’engeguen els generadors. Es preveu que hi hagi connexió WIFI a finals del 2013.

Introdueix el teu correu electrònic per rebre les novetats del viatge: