Volem aprendre, volem viatjar, volem volar... Tenir temps... (Chiang Khong, Tailàndia)

Ens despertem ben d'hora, hem d'anar a buscar l'autobús que ens acostarà a Chiang Khong, un dels pobles de pas fronterer de Tailàndia cap a Laos. Pel camí veiem camps d'un color verd àcid, sembrats d'arròs i inundats per un mirall d'aigua, en algunes zones l'horitzó sembla infinit. Una imatge de pau que m'ha quedat gravada en la retina.

Seguir llegint...

A l'arribar escollim un hotel amb vistes al riu Mekong. No és el més barat, però ens entra en el pressupost i hi estarem uns quants dies,  així que busquem una mica de comoditat. L'expert en negociacions aconsegueix que ens facin un descompte del 20% aproximadament. Ens sentim un privilegiats, cada matí esmorzem veient com el sol intenta guanyar-se un lloc enmig de l'espessa boira que emmascara el riu. Un petit espectacle natural tan silenciós com potent.

Chiang Khong és un poble sense encant, però el que més ens ha sorprès ha estat la poca afabilitat dels seus habitants, és una llàstima... La sensació que transmeten és d'estar "cremats" amb la gent. Casa seva s'ha convertit en un lloc de pas on viatgers i comerciants entren i surten en menys de 24 hores, la gent passa, pocs es queden més que per fer-hi nit, la carretera principal divideix el poble en dos meitats, el trànsit és un fet diari. Ja no és que no somriguin, sinó que sovint les seves mirades són de despreci. Segurament el fet d'haver-se convertit en connectors d'un altre país ha provocat que Chiang Khong hagi esdevingut un poble dormitori. Un poble on els viatgers no hi mostren més interès que fer una mínima parada per agafar forces i seguir endavant en el seu trajecte...

Des de la terrassa de l'allotjament mirem de reüll l'altra banda del riu, estem ansiosos, nerviosos, encuriosits... És estrany, però Laos apareix davant la nostra realitat com un país del qual en sabem ben poca cosa. Aviat començarà una espècie de segon capítol de la nostra aventura. Però de moment, durant una setmana, mentre la vigència del nostre visat tailandès va esgotant-se, seguirem qüestionant-nos si el canvi de país, de llengua, de moneda i de "no sabem quantes coses més" serà un canvi molt gran, serà paulatí, o serà,...

El 24 de febrer sota la llum de la lluna, gairebé plena, brindem per acomiadar-nos de Tailàndia, estem satisfets, hem gaudit molt d'aquests dos primers mesos de viatge. 

Analitzant ens hem donat compte que vam començar la nostra aventura seguint el ritme del "típic viatge amb temps limitat", però a mesura que ens anàvem sentint còmodes amb la nova situació vam anar disminuint lleugerament la velocitat. Sí, sabem que això penalitza el fet de veure "més coses", d'acumular més visites i segurament experiències contrastades, però ens preguntem, és això el que volíem...?

El que volem és viure durant un temps de diferent manera. No volem viatjar a "tot drap" sumant països a mode de trofeus, sí, és clar, tenim mooooooltes ganes de veure mooooooltes parts del món, però el que sobretot volem és viure, viure d'una altra manera, degustant el temps, fer allò que ens inspira i que mai tenim temps de fer. Volem "permetre'ns el luxe" de "perdre el temps" acariciant els minuts... Volem escriure, volem reflexionar, volem créixer, volem aprendre, volem observar, volem fotografiar, volem pensar, volem conviure, volem entendre, volem conèixer, volem viatjar, volem volar... 

Tenir moments per sentir la pau i la tranquil·litat integrada en els nostres interiors, viure fent allò que ens motiva, que avui pot ser A i demà pot ser B, i què?? "Si això ja no ens agrada, canviem... i perquè no???"

No en tenim ni idea de què sortirà de tot això, de quin serà el resultat d'aquesta experiència, per no saber, no tenim clar ni a on serem d'aquí a dos setmanes, i què importa, intentarem fluir amb tot això, intentarem deixar-nos guiar per la nostra intuïció, el que sigui serà, qui sap, ningú ho sap... Fins una altra Tailàndia... Gràcies!!