dimarts, 24 de juny de 2014

Hem tocat el cel amb els dits, Nepal


Són les 3.00h de la matinada, fora de l’habitació se sent moviment, obro els ulls i veig algunes llums, són els lots frontals dels primers valents que comencen a enfilar camí cap al pas. Són les 4.00h, torno a sentir soroll de bastons, un altre grup enfila cap amunt. A les 4.30h, altra vegada em desperto, més senderistes amb una força de voluntat de ferro s’encaminen per culminar el Thorung La. Són les 5.00h, no hi ha manera de dormir una estona llarga, el meu cos està neguitós en aquesta alçada i cada petit so es converteix en un sobresalt. El despertador sona a les 5.30h, desitjo no sortir de dins el sac ni de sota les dues mantes. Probablement devem estar entorn als 10º sota zero.




Malgrat tot, no tardem en anar a esmorzar, un cop hem tret el nas de sota totes les capes d’abric que ens han proporcionat escalfor al llarg de la nit, hem agilitzat els nostres moviments per no quedar-nos congelats en l’intent. A l’arribar al menjador apreciem que nosaltres tres i la Marta i en Zeus, amb els que ens vam retrobar ahir, som els darrers en sortir a fer el pas. Suposem que els demès han volgut veure l’albada des del punt amb més alçada del circuit, una empresa realment admirable tenint en compte el rigorós fred que fa i les condicions del traçat. No, caminar sobre plaques de gel en plena nit i amb la única llum d’un frontal no es troba entre les nostres prioritats.

Cap dels tres hem passat bona nit, però a més l’Adrià i en Marc no es troben bé. Tenen força mal de cap, nàusees i mareig. És l’hora de deliberar i prendre alguna decisió al respecte. Treure les energies per fer la collada quan es té malestar és difícil, però per altra banda, quedar-nos aquí tampoc és la millor idea. Els nostres cossos ens estant dient que a 4.500 metres on estem no s’hi troben a gust, per tant, probablement allargar la nostra estada aquí segurament no els serà beneficiós (si ens quedem i els símptomes van en augment haurem de recular). Seguir endavant en aquestes condicions no és una decisió fàcil, però la part positiva de fer-ho és que l’etapa d’avui acaba a Muktinath, a una altitud molt per sota d’on ens trobem.


No obstant això, després d’una bona estona debatent sobre quina opció és la més sensata ens decantem per no seguir endavant. L’Adrià i el Marc no es troben bé. No ens veiem en cor de continuar. Plantegem enfocar el matí com un dia més d’aclimatació. No ens podem permetre descansar, hem d’intentar aclimatar els nostres cossos enfilant uns metres més amunt i tornant a baixar, tot i així, veurem què passa. Si els símptomes no milloren quedar-nos a aquesta alçada no és bona idea. Esmorzem en un clima estrany. Després de tants dies perseguint aquesta fita, posposar-la ens frustra.

Parlem amb en Zeus i la Marta, els dos experts en muntanya ens intenten convèncer de continuar. Si aconseguim fer la collada avui, dormirem a 3.800 metres, uns 700 metres per sota d’aquí. Clar que això suposa un esforç molt gran però això vol dir que un cop passem i deixem enrere els 5.416 metres l’augment de la ració d’oxigen a la sang es farà present i tots ens trobarem millor. Ho aconsegueixen, ens convencen. Sempre estem a temps de tornar enrere.


Després d’esmorzar una sopa de verdures i un te amb gingebre ben calents emprenem l’etapa. Fa un fred de mil dimonis i els dits de les mans i dels peus ens fan mal. No fa molt vent, però és suficient com perquè ens talli la nostra pell com un ganivet. Tardem una hora en arribar al High Camp, repetint el camí que vam fer ahir per aclimatar, de moment anem bé, en Marc i l’Adrià es troben una mica millor, sembla que l’esmorzar hi ha ajudat, seguim endavant.

La neu es fa la protagonista en el paisatge. Excepte algunes parets, que amb la seva aguda verticalitat es resisteixen a cobrir-se, tot està vestit d’un blanc immaculat, verge. En alguns trams la pujada és dura, en d’altres, molt dura. Sumar els gairebé mil metres que hem de guanyar avui requereix molta paciència i esforç ja que l’augment constant d’alçada ens roba l’oxigen de l’alè. Caminem lenta i constantment. Cada pas és un repte assolit.


Durant una estona encapçalo l’equip. Tot i que intento mantenir els meus passos ferms, no m’agrada haver de caminar per un traçat de neu i gel, no em sento segura i no puc treure’m del cap que després hem de fer un descens d’uns 1.600 metres en aquestes condicions, sé que hi patiré; però ja arribarà, primer hem d’aconseguir fer la collada.


Encara que em concentro en el lloc on poso els peus, de tant en tant aixeco el cap per mirar endavant, busco amb ànsies que algun indici m’indiqui que estem a punt d’arribar. Un seguici de persones enfilen amunt uns centenars de metres davant nostre, veig que s’aturen al capdamunt d’un turó, em dic a mi mateixa que ja estem a punt d’arribar i així ho anuncio a l’Adrià i al Marc en un intent de motivar-los. 


Estant esgotats, estem esgotats, i qualsevol dosi d’optimisme es fa cada vegada més necessari per seguir endavant. Quan arribo a la cima del turó ja no hi ha ningú, però on són? No era aquí? Doncs no. Un nou turó es dibuixa davant meu i allà és on veig el grup de senderistes que ens precedeix. Buff, que difícil donar la notícia, “no és aquí nois, però de ben segur que falta molt poc!”



Malauradament la situació es repeteix en el segon turó, altra vegada quan arribem a dalt veiem que el camí continua, que encara no hem arribat, i això ens passa un parell de vegades més. És un punt desolador i desgastant, ja no sé com distreure la meva ment per no decaure, intentant pensar en d’altres coses que no siguin el “ja no puc més”, quan de cop, sentim unes veus que ens criden, són la Marta i en Zeus! Els veiem de lluny, petits, petits. Ens estan fent senyals amb les mans, el Marc crida, “Ja hem arribat, es aquí!!!” Uaaa, una escalfor em puja per dins recorrent tot el meu cos, no sé què és, però els ulls comencen a fer-me coïssor, em giro, busco l’Adrià i un garbuix d’emocions sorgeix com un castell de focs i esclatem a plorar d’emoció, abraçats, sense poder dir masses coses, simplement embriagats, “t’estimo!”


És difícil d’explicar el que vam sentir en aquells moments, però s’hi aproxima dir-vos que va ser un dels instants de la meva vida en que m’he sentit més viva. Les sensacions van ser tant intenses que ja no les podré oblidar mai, m’han quedat tatuades a la meva ment com un dels regals més increïbles que aquest llarg viatge m’ha donat.



Vam arribar a 5.416 metres d’altitud després de quatre hores realment feixugues, les més dures de totes les hores acumulades durant els últims deu dies caminant, les més dures, per descomptat, de les nostres vides, però un cop vam veure les banderes tibetanes bategant amb la força del vent i anunciant l’arribada al Throung La Pass la satisfacció que vam sentir va ser aclaparadora. En aquell precís punt, entremig dels centenars de banderes és on vam penjar la nostra tela dels desitjos, amb l’esperança que les il·lusions gravades per les persones que tant estimem es converteixin en la seva, en la nostra realitat.





Vam poder estar molt poca estona a la collada, de seguida un bon gruix de núvols es va situar damunt nostre, eren amenaçadors, així que vam iniciar el descens de seguida per intentar evitar trobar-nos enmig d’un temporal a tanta alçada, que de ben segur ens hagués complicat la sortida. La tartera que vam trobar davant les nostres indecises passes va resultar ser un infern. Durant pràcticament dues hores vam fer camí per entre plaques de gel i gruixos de neu que podien arribar fins als nostres genolls. Vaig sumar més de set caigudes durant aquest tram.

La baixada va ser força dura, els genolls van patir i nosaltres també, més pendents de no caure tartera avall que de res. Dúiem els peus completament xops i congelats, però pràcticament no ens en vam donar compte fins que no vam superar aquest tram que ens va mantenir en tensió constant. L’última llengua de neu va ser tremenda, moment en que el vent va començar a castigar-nos mentre queien els primers flocs de neu. Com de vulnerable esdevé l’ésser humà en altitud; el canvi en la meteorologia pot tenir lloc en el moment en que un menys s’ho espera. Afortunadament, a mesura que vam seguir el camí de baixada el temps es va estabilitzar i el sender va anar aclarint-se deixant enrere les plaques de gel i neu.


Vam tardar gairebé quatre hores en arribar a Muktinath, el nostre destí, destrossats però cofois. A la vegada, però, una sensació de nostàlgia se’m va despertar per dins. Això s’ha acabat. Tornem a la civilització. Em provocava certa tristor que la nostra travessa pel circuit dels Annapurnes estigués acabant, però vaig entendre que això no era dolent, sinó al contrari. Que el que sentia no era res més que els signes d’haver gaudit de l’experiència i d’haver-me sentit feliç enmig dels paratges increïbles de l’Himàlaia.

Himàlaia... Aquesta paraula ara ja m’evoca al passat, a un passat que no em queda massa lluny encara però que desitjo amb totes les forces que mai m’hi quedi. Perquè ara, que l’he pogut tastar i olorar, tocar amb les meves mans, resseguir amb les meves petjades, recórrer amb els meus ulls i meravellar-me’n, Himàlaia s’ha convertit en símbol de pau, d’harmonia, de benestar, de quietud, de lluita i d’esforç, però també de gratitud i d’humilitat. Després de tot, els Annapurnes ens han respectat mentre els reverenciàvem, ens han protegit mentre els admiràvem, i ens han acompanyat mentre recorríem els seus camins de pedra. Gràcies, gràcies per regalar-nos una de les millors vivències de les nostres vides.


Resum de la jornada

Hem sortit de Thorung Phedi a 4.500 metres d’altitud i hem coronat el Thorung La a 5.416 metres. L’ascens ha estat d’uns nou-cents metres, en els que hi hem destinat quatre hores. De la collada hem baixat a Muktinath, a 3.800 metres, un descens d’uns mil sis-cents metres. Hem tardat gairebé quatre hores més.

_________________________________________________________________________________
Informació pràctica






Introdueix el teu correu electrònic per rebre les novetats del viatge:

4 comentaris:

  1. FELICITATS PARELLA!!! Unes fotos precioses per una gran experiència! Ja tenim ganes que ens ho expliqueu en persona! Continueu gaudit i fent-nos gaudir des de casa amb els vostres post!
    Una abraçada!

    www.sensesostres.com

    ResponSuprimeix
  2. he estado mucho tiempo sin seguiros (en verano, con los niños sin colegio, no da tiempo nada mas que para la piscina y cuidar de mis aves .-D) y al volver a encontraros leo esta maravillosa aventura. es increíble. Muchas felicidades por el objetivo cumplido

    ResponSuprimeix
  3. Gracias Gonzalo! Esperamos que hayas disfrutado de unas felices vacaciones! Ya te hechábamos de menos por aquí ;)

    ResponSuprimeix
  4. YO HACE UN MES HICE ESTE TREK.... ESPECTACULAR.... SIMPLEMENTE ESPECTACULAR... SOBRETODO EL LAGO TILICHO... TAMBIÉN ME SIENTO AFORTUNADO YA QUE 4 DIAS DE ACABAR MI TREK ... HUBO UN TEMPORAL QUE DEJÓ 41 MUERTOS Y 500 Y PICO RESCATADOS... CON ESTO LLEGO A LA CONCLUSIÓN QUE LA PRÓXIMA TEMPORADA NEPAL CAMBIARÁ LA NORMATIVA DE TREKS Y SÓLO SE PODRÁ HACER CON GUIAS... O SEA ADIOS A LOS TREKS EN SOLITARIO...

    ResponSuprimeix