La nostra odissea per arribar a les illes Moluques (Indonèsia)

"Ara si que si, hem arribat al cul del món", vam pensar quan vam arribar. Els primers dies de la nostra aventura per les illes Moluques (una de les províncies d'Indonèsia formada per diversos grups d'arxipèlags) no van ser els més idíl·lics, ans al contrari. Ambon, la capital, és una ciutat bruta, deixada, sorollosa, sense encant, i amb un historial que fa por (encara que avui en dia no hi ha cap tipus de conflicte armat, fa menys de 10 anys cristians i musulmans és mataven pels carrers d'aquesta ciutat). No obstant això, fer-hi escala és inevitable si es volen visitar les Moluques ja que és la principal base de comunicacions.

Llegir més...

El caos de la ciutat d'Ambon

El més interessant de la capital de les Moluques són les mesquites

Cal dentista, quina por!!

La nostra ambició era visitar les illes Banda, un grupet de 10 illes molt petites, però encara desconeixíem la forma d'arribar-hi i és que si una cosa té Indonèsia és que els transports són un caos absolut (almenys així és fora de la ruta turística per excel·lència). 

M'explico: existeix una ruta en vaixell que passa per Ambon direcció les Banda cada 15 dies. L'inconvenient és que les dates de sortida no s'estipulen fins un mes abans, així que planificar un viatge de pocs dies en aquesta zona d'Indonèsia és tota una aventura que pot arribar a treure de polleguera si es ve fins aquí per només 2 setmanes de vacances. 

Nosaltres, per sort, vam invertir un mes del nostre viatge pel sud-est asiàtic exclusivament per les Moluques, així que vam patir-ho "relativament poc". El vaixell no és la única opció per arribar a les Banda, n'hi ha una altra: volar en una "microavioneta" d'hèlices de 15 places. L'inconvenient, perquè òbviament també n'hi ha, és que la companyia aèria que opera aquest trajecte (Merpati) té una excessiva tendència en cancel·lar els seus vols. La nostra decisió es va decantar per l'opció més barata i ràpida (en dia de sortida): el vaixell. Quan vam comprar els bitllets, per al cap de 2 dies, només quedaven disponibles dues de les tres classes existents: la Primera i l'Econòmica, els extrems. "Òbviament" vam contractar l'Econòmica.

I aquí la nostra primera aventura relacionada amb els transports d'Indonèsia:

Tot i que el vaixell sortia a les 16.00h estàvem convocats al port dues hores abans d'embarcar. Sabíem que la puntualitat no era un dels distintius de la companyia (Pelni) però nosaltres com un clau, a les 14.00h allà estàvem. Bé, les previsions no varen fallar, el vaixell no va arribar a port fins a les 21.00h... Això va suposar set llargues hores d'espera en una sala plena de gent, maletes, caixes, pollastres, més gent, ous, llits, armaris, cebes, alls, patates i més gent, molta més gent. Aquest era el quadre preludi del que serien les properes hores. Només cal dir que van caldre tres hores perquè entrés tota la gent i tots els "paquets" que anaven amb ells.

En veure el vaixell els ulls se'ns van obrir com plats, era enorme, almenys tenia tres o quatre plantes!! Un espècie de Titànic, però amb molt menys glamur. Allà dins hi havia milers de persones (aquell gegant de metall que venia de Jakarta, ja portava cinc dies navegant), i ara ens tocava enfilar-nos-hi nosaltres i, amb nosaltres, centenars de persones més (amb les seves corresponents pertinences), "d'acord, som-hi". 

No volíem ser els últims, ja que el nostre bitllet de Classe Econòmica no ens garantia una plaça, simplement ens garantia "poder entrar en el vaixell", però, lògicament, ningú volia ser l'últim, i només hi havia una porta, una trista i diminuta porta per la qual només hi passaven un màxim de dues persones. Segurament, els instants previs a entrar al Tidar (el nom del vaixell), van ser dels moments que més "tensió" hem passat. Gent, molta gent movent-se a empentes al nostre voltant per poder entrar, bufff, aquell embut semblava una invitació al desastre. La situació en la que ens trobàvem ens feia venir a la ment la típica escena d’envestida de gent, però no, ens havíem de treure del cap aquesta imatge, no podíem deixar dominar-nos per la por. 

Per fi, vam poder pujar, després d'haver sobreviscut enmig d'aquella marea de gent, sota la pluja i amb les motxilles de 15 kg a les nostres esquenes, mentre alguns tripulants ens advertien que vigiléssim amb les nostres carteres, ja que, a sobre, algunes persones amb picardia s'aprofitaven de la situació. "I ara, què?" Sorpresos, acollonits, incrèduls, la nostra cara devia ser una bona estampa. 

El vaixell per dins estava ple de gent, maletes, caixes, pollastres, més gent, ous, llits, armaris, cebes, alls, patates i més gent, molta més gent. Les sales estaven organitzades en passadissos amb unes tarimes amb matalassos. Ens va semblar oportú entrar en un d'ells. Els matalassos estaven ja tots ocupats, i si no estaven "reservats", així que nosaltres ens conformàvem amb un espai al terra on deixar les motxilles i poder seure. 

Les dones que ocupaven els matalassos en un principi no els va fer massa gràcia, però finalment ens van acollir amablement. Estàvem completament descol·locats i sobrepassats per la situació, teníem ganes de sortir corrents més que de quedar-nos allà dins, però haver entrat en aquell passadís va ser el millor que ens podia passar. En pocs minuts aquelles dones ja ens havien "adoptat" i, encara que no parlàvem el mateix idioma les nostres mirades parlaven per si soles. 

La filla d'una d'elles, una nena de 10 anys, que estava aprenent anglès a l'escola, va convertir-se en el nostre principal canal de comunicació i, encara que el nostre domini d'anglès és molt bàsic, la mare va estar encantada que la Putrinabila practiqués amb nosaltres. Una classe d'anglès per una classe de bahasa indonesi, un intercanvi lingüístic molt interessant i si més no, per nosaltres, molt útil. 

Ens vam sentir molt afortunats d'haver anat a parar en tan bones mans. La generositat de les dones els va fer reduir el seu espai per cedir-nos un matalàs, no van acceptar de cap de les maneres que passéssim la nit al terra (com molta gent va haver de fer per una abismal falta d'espai). Contra tota previsió, vam aconseguir dormir algunes estones. Si, afortunadament, sentir-nos tan ben acollits va fer que poguéssim evadir-nos de la situació.

Prop de les 8.00h les contundents sirenes del Tidar ens avisaven de la nostra arribada a Pulau Neira, una de les 10 illes Banda. Mig ressacosos d'haver dormit poc ens vam acomiadar d'aquelles dones i de la Putrinabila, a elles encara els hi quedaven 12 hores més de trajecte, tot i que ja feia cinc dies que navegaven, fins arribar a casa seva, a Tual, les illes Kei (també a la província de Moluques), on algun dia potser, qui sap, anirem a descobrir.

_____________________________________________________________________________________________

INFORMACIÓ PER AL VIATGER

Com arribar

• A Ambon s'hi pot arribar amb avió des de molts punts d’Indonèsia.
• De l'aeroport a la ciutat de Kota Ambon hi ha aproximadament una hora de trajecte per carretera. El preu d'un bemo (transport públic en forma de furgoneta) costa entre 8.000 - 10.000 IDR (0'50€ - 0'75€), l'opció sens dubte més barata. Un taxi privat 150.000 IDR (11'5€). A Indonèsia és freqüent que particulars que han de fer el mateix recorregut t'ofereixin portar-te per un, a vegades, mòdic preu.
• La web de la companyia aèria Merpati és www.merpati.co.id, tot i que advertim que les cancel·lacions de vol són molt freqüents. El preu del vol és d'uns 300.000 IDR/persona (22'5€). S'ha de tenir en compte que a Indonèsia les taxes aeroportuàries normalment es paguen a l'aeroport mateix enlloc de pagar-les a la companyia aèria (malgrat que algunes línies, com Garuda, ja comencen a oferir el servei). Les taxes d'Ambon a les Pulau Neira, capital de les Moluques, costen uns 15.000 IDR/persona (1'2€).
• La web de la companyia marítima Pelni és www.pelni.co.id. Hi ha 3 classes per viatjar en el vaixell Tidar, la Primera consisteix en una habitació per a dues persones (350.000 IDR = 26€), la Segona (280.000 IDR = 21€) en una habitació amb capacitat per a 6 persones (sexes separats), i l'Econòmica, si tens sort, un matalàs al terra, perquè venen més bitllets que no pas matalassos (100.000 IDR = 7'5€/ persona).

Allotjament

• L'allotjament WISMA GRACE costa uns 180.000 IDR (13'3€)/nit, una habitació doble amb bany amb aigua freda, aire condicionat i esmorzar inclòs. Nosaltres vam aconseguir negociar el preu fins a 150.000 IDR (11€) per estar-hi varis dies.

Informació interessant

• Internet: a les Moluques pràcticament no hi ha llocs amb WIFI. Una targeta SIM de Telkomsel costa 60.000 IDR (4'5€), caduca en un mes té un límit de navegació de 3 GB. De totes maneres a Moluques hi ha molts lloc on no hi ha pràcticament ni cobertura mòbil (com per exemple les illes Banda), per tant en aquests llocs, òbviament, no serveix.
• Lavabos: normalment els lavabos dels hotels són occidentals tot i que també hi ha llocs amb latrines. A la majoria dels allotjaments on hem estat enlloc de dutxes hi ha mandis: un dipòsit d'aigua freda amb una galleda.
• Bahasa indonesi: malgrat que a Indonèsia hi ha molts dialectes diferents, és molt i molt útil aprendre algunes paraules bàsiques en bahasa indonesi. En la major part dels llocs apartats del turisme no saben anglès i conèixer quatre paraules ajuden a facilitar la comunicació.