diumenge, 1 de juny de 2014

Mil metres més fins a l'Ice Lake, Nepal


Aquest matí m’he llevat amb una mica de nàusees, un dels possibles símptomes del mal d’alçada. Això va en serio, en vaig prenent consciència. Per sort, al cap de poc d’aixecar-me vaig trobant-me millor i esmorzo amb normalitat, per tant seguim endavant amb la segona excursió d’aclimatació que consisteix en pujar pràcticament mil metres d’altitud respecte el punt on ens trobem. Ens espera una jornada llarga.







Sortim d’hora per tenir temps suficient, la temperatura és gèlida així que comencem força abrigats: samarreta tèrmica, polar, jaqueta paravent, gorra gruixuda i guants. Cal dir que aquests últims no aconsegueixen que les mans entrin en calor, tenim els dits congelats.

Caminem uns trenta minuts fins a Bhraka, on comença el camí cap a l’Ice Lake. Creuem el poble i enfilem amunt. Una part del camí s’estreny, tant que pràcticament hem de posar un peu davant de l’altre per no caure. Quin inici! Més endavant s’eixampla, però també s’intensifica la inclinació. Els arbustos que hi ha als vorals del sender són tan baixos que no aixequen ni un pam de terra. El sol comença a escalfar-nos, que bé! De seguida hem de parar a treure’ns alguna capa de roba, moment que aprofitem per beure aigua. La pujada es fa dura, el terreny està ple de pedra esmicolada (quina baixada ens espera...).

La temperatura va pujant i el sol comença a cremar-nos la pell. Tornem a parar, ens posem crema i bevem aigua. Si no fos per la protecció ja estaríem ben socarrimats.

El camí sembla que a cada passa s’allargui un tros més. El d’avui és un d’aquells que s’eternitzen. Enfilem una muntanya, i quan arribem a dalt, amb tot l’esforç que ha suposat, veiem que n’hem d’enfilar encara una altra, no hi ha manera d’arribar. Parem a beure aigua, respirem, enfilem, tornem a parar a beure aigua, respirem, enfilem, tornem a parar, respirem. A mesura que ens apropem als 4.000 la temperatura torna a canviar, baixa de cop i una forta ventada l’intensifica, altra vegada hem de parar, cal tornar a abrigar-nos tal i com hem sortit a quarts de set del matí, tot i que ara són quarts de dotze. Arribem a l’Ice Lake esgotats, la pujada s’ha allargat quatre hores i mitja. Fa un fred horrorós, pel camí ja hem trepitjat neu.




Un cop al llac ens trobem en Zeus i la Marta, els dos cracks de la muntanya han passat la nit acampats amb una tenda davant el llac gelat! Aquests si que en saben! Ens expliquen que han sentit unes quantes allaus durant la nit, quina impressió déu fer!

Encara que a cada jornada repeteixi el mateix necessito dir-ho, les vistes des d’aquí són increïbles! Una part important del massís dels Annapurnes es troba davant els nostres ulls: l’Annapurna II (7937 m), l’Annapurna IV (7525 m), l’Annapurna III (7555 m), el Gangapurna (7454 m), el Roc Noir (7485 m) i ara si, i amb molta il·lusió i fascinació per veure’l, just rere el Roc Noir, l’Annapurna I, la desena muntanya més alta del món, amb 8.091 metres d’alçada (un dels catorze únics vuit mil)!!!! I el Tilicho Peak (7.134 m). Un al costat de l’altre desfilen imponents, majestuosos, gegantins, impressionants i nosaltres els contemplem admirant-los, i ens sentim més petits que mai davant seu, però més grans que mai per haver arribat fins aquí.


L’Annapurna I, que és la que se’ns mostra més tímida de totes és la primera muntanya de vuit mil metres que va ser coronada (el 1950), tres anys abans que no pas l’Everest.

El Roc Noir i el tímid Annapurna I (8.091m) rere seu

I en aquest context, a 4.600 metres, celebrem que estem aquí repartint-nos unes galetes de coco i en Marc compartint un bon tros de xocolata negra ben amarga (m’encanta! Gràcies Marc!!).



El fred ens va guanyant terreny i el vent ens castiga, és hora de baixar. Ho fem força més ràpid que no pas la pujada. En dues hores i mitja arribem a Bhraka. Tal i com havíem previst, la baixada és un trencacames, millorem a nivell cardiovascular, òbviament perquè és baixada, però també perquè perdem alçada, però les pedres rodolen sota les soles de les nostres bambes de canya baixa. Els genolls pateixen, intentem baixar de costat per evitar les relliscades. El vent bufa a cops i comencem a menjar sorra, tenim granets de sorra per tot arreu, el coll es resseca i la pell de la cara ens pica.


Arribem a Manang nou hores després d’haver començat a caminar, rebentats. Avui hem sabut com és el mal de cap que apareix en alçada (un altre dels símptomes a controlar), és com tenir un “taladro” repicant-te el cervell contínuament. L’hem notat a 4.600 metres, per sort, de moment, l’hem deixat enrere. Anem a dinar. L’Adrià es sent una mica estrany, decaigut, jo estic famèlica, i en canvi ell no té massa gana; això no és habitual. En part deduïm que és per l’esforç que hem fet, però també pot ser un símptoma més de mal d’alçada. Es força a menjar i sembla que dóna bon resultat, el dinar el refà. De totes maneres, som conscients que hem d’anar controlant. Al llarg del dia d’avui, els tres, d’una manera o altra, hem sentit algun dels símptomes, lleugerament, però han aparegut.
Fem un últim tomb pel poble, demà continuarem camí amunt. Ara comença l’aventura de debò, no us enganyaré si us dic que en algun moment he pensat que ens hem begut l’enteniment.


Ens retrobem amb en Zeus i la Marta i xerrem una estona, quant ens n’adonem que comença a nevar, només cauen quatre flocs de neu però ens ha fet il·lusió veure-ho (sempre hi quan no s’hi posi amb força, penso).
Aquests dos dies d’aclimatació han estat durillos, i això que no portàvem les motxilles grans, així que veurem com evolucionen els propers dies, les últimes etapes, la part més seriosa, i a la vegada emocionant, del tresc. S’acosta, esperem i desitgem, el moment de la culminació de l’esforç fet fins ara. Els condicionants meteorològics estan sent molt diversos i molt canviants, fins i tot en un mateix dia.

Per sopar ens refem força i aprofitem per entrar en calor amb un bon plat de sopa de verdures ben calent. És molt curiós perquè el restaurant del refugi es troba en un tercer pis. Els dos dies anteriors pujàvem les escales esbufegant força i aquest vespre en canvi, després del puja i baixa a l’Ice Lake les hem enfilat sense fer cap tipus d’esforç. Bé, l’aclimatació haurà servit suposo!

A les 21.00 ens anem a dormir, ben abrigadets dins el nostre sac de dormir, necessitem descansar força per continuar endavant demà. Salut, força i amunt!



Resum de la jornada: hem fet una excursió des de Manang (a 3.540 m) fins a l’Ice Lake (4600 m). Hem tardat unes 9 hores en fer uns 18 quilòmetres. El desnivell ha estat pràcticament de 1000 metres.

_________________________________________________________________________________
Informació pràctica

Per veure tota la informació pràctica de la ruta clica als següents enllaços:
Informació i consells per fer la travessa de l'Annapurna Circuit (part I)
Informació i consells per fer la travessa de l'Annapurna Circuit (part II)  






Introdueix el teu correu electrònic per rebre les novetats del viatge:

2 comentaris:

  1. Hola parella! Déu n'hi do quines aventures! Els paisatges són espectaculars, ara mateix ens apuntaríem a fer el treking. Se us veu molt bé, seguiu així, gaudint a tope! Una abraçada!

    ResponSuprimeix
  2. Hola macus!!!! Ufff si, déu n'hi do! Una experiència realment fantàstica que quedarà en una part molt especial de la nostra "butxaca dels records". Si en teniu l'oportunitat us ho recomanem a cegues, VAL MOLT LA PENA. Sens dubte per nosaltres ocupa una de les posicions més privilegiades entre la llista d'experiències viatgeres! Us contestem al correu en breu ;)!!!
    Gràcies xulos!!!
    Una abraçada!

    ResponSuprimeix