dimecres, 6 de novembre del 2013

Anem a un funeral (Tana Toraja, Indonèsia)

Veniu a la cerimònia?" ens estava preguntant una dona mentre aparcàvem la moto de lloguer al que va resultar ser el pati de casa seva. Vam assentir i de seguida se'ns va presentar com a mestressa de la casa que teníem davant nostre i com a familiar directe del difunt, "seguiu-me". Creieu-me si us dic que en aquells moments ens sentíem en una situació ben estranya. Ens estàvem dirigint al funeral d'un complet desconegut i amb la Canon a la mà preparats per viure i enregistrar una de les experiències culturals més increïbles i impactants que mai hem presenciat. Però, un funeral???






La nostra cultura de la mort és una cultura basada en el dol, un fort sentiment que es produeix al descobrir la pèrdua d'un ésser estimat. La tristor i la pena són dos dels acompanyants durant el procés d'acceptació i d'acomiadament i en conseqüència, la cerimònia de la defunció la solem viure en intimitat i en silenci, algunes premisses que creiem necessàries per respecte a la persona que ens ha deixat. Aquestes claus culturals que expliquen, simplificadament, de quina manera experimentem la mort en la nostra tradició, eren les que, en aquells instants ens llançaven missatges d'alerta al nostre cervell provocant-nos certa incomoditat i pudor, però vam seguir endavant.




Dins el grup ètnic toraja el tractament i la ritualització creada entorn a la mort és ben diferent a la nostra. Dies abans de la cerimònia comencen els preparatius, entre ells el muntatge de l'escenografia que consisteix en una llotja principal, que serà ocupada pel difunt, rodejat en 360º per d'altres llotges secundàries, on es disposaran la família i els propers. La grandària i la quantitat d'aquestes dependrà del número de convidats. L'estructura té el cos de bambú i està meticulosament pintada amb sanefes i motius geomètrics habituals en l'estètica toraja. Els colors predominants són el blanc representant l’esperit, el negre, la mort, i el vermell, la sang.





Vam arribar enmig d'una construcció força més gran del que havíem imaginat i això només podia indicar una cosa, el mort era algú important. Sense dubtar ni un segon, la dona que ens havia guiat, ens va fer entrar en una de les llotges més properes al centre i amb el somriure d'una perfecte amfitriona ens va presentar la seva família més propera, uns deu o dotze membres que ens van acollir en el seu espai amb una hospitalitat desmesurada. Pràcticament no parlaven anglès i el nostre incipient indonesi no ens servia de massa més que per arrencar-los-hi un somriure encara més gran del que ja dibuixaven les seves cares. De seguida ens van servir te i un bon grapat de galetes dolces i salades. 

Les llotges del nostre voltant s'anaven omplint cada cop més de gent, la cerimònia era a punt de començar; mentrestant, els nostres amfitrions no deixaven de fer-se fotos amb nosaltres i de somriure contínuament, en aquesta situació era difícil pensar que estàvem enmig d'un funeral. L'eufòria i l'alegria que tenyien l'ambient de festa eren més propis al que per nosaltres equivaldria a un casament, més que no pas una defunció.






Tota l'energia que hi havia posada en aquella cerimònia feia entendre que pels toraja el pas de la vida a la mort és un procés de vital importància. Ells creuen que quan una persona mor, tota la família s'ha d'implicar en facilitar l'accés del difunt al paradís, perquè no és una tasca fàcil. Quan algú mor, els més propers celebren una primera etapa del funeral en intimitat, en aquest procés embalsamen el cos perquè perduri, ja que el funeral oficial pot tardar setmanes, mesos o fins i tot anys en tenir lloc ja que la família ha de reunir els suficients diners per poder-ho celebrar. Mentrestant, el difunt, segueix a casa i els membres de la família l'han de seguir tractant com si fos viu, saludant-lo i servint-li un plat a taula a cada àpat. Pels toraja, un difunt no es pot considerar com a tal fins que no es celebra la cerimònia oficial.



El ritme percussionista d'uns tambors ens van fer dirigir les nostres mirades cap enfora de la llotja. La cerimònia acabava de començar amb unes danses tribals banyades de color i de ritme i els familiars que ens havien acollit estaven eufòrics...


CONTINUARÀ..




_________________________________________________________________________________

INFORMACIÓ PER AL VIATGER

ALLOTJAMENT
  • Wisma Maria és bàsic però està ben situat 132.000 IDR (10€) per una habitació doble amb lavabo privat (aigua freda) i amb esmorzar inclòs. 
IMPORTANT: si es va a la regió de Tana Toraja els mesos de juliol i agost es aconsellable reservar amb antelació. Nosaltres ens vam trobar a les 22:00 buscant allotjament perquè la majoria estaven plens i molts d'altres tenien preus altíssims.


MENJAR
  • Restaurant MAMBO una variada carta de menjars tan occidentals com locals amb uns preus per sota la mitja (15.000-20.000 IDR (1,2-1,5€) i una qualitat i servei destacable. WIFI gratuït. Es troba just davant del Wisma Maria GuestHouse al costat del camp de futbol. JL.  Dr. Ratulangi, 34.


TRANSPORT

Arribar a Rantepao (capital de la regió de Tana Toraja) és relativament fàcil si véns de l'aeroport internacional de Makassar, pots fer-ho amb bus de línia regular o bé amb taxi privat

  • Bus. Hi ha una estació de busos prop de l'aeroport (pots accedir-hi amb taxi) on surten busos nocturns cap a Rantepao. Preu entre 120.000 - 150.000 IDR (9-12€). Durada del trajecte 9-10 hores.
  • Taxi privat. Una molt bona opció si viatgeu un mínim de 4 persones es llogar un vehicle privat a la zona de recollida d'equipatge de l'aeroport. El preu 500.000-600.000 IDR (40-50€) per cotxe surt al mateix que anar amb bus, amb la gran diferencia que no has d'esperar a que surti el bus nocturn i t'estalvies el taxi fins a l'estació. Durada del trajecte 7-9 hores.
CONSELL: Si viatges sol o amb parella pots mirar de compartir el taxi  buscant altres viatgers a la terminal d'arribades, nosaltres així varem conèixer a la Lucía i l'Alberto.

MÉS INFORMACIÓ

Si voleu més informació sobre QUÈ VEURE i QUÈ FER a TANA TORAJA, les següents webs són bones referents:


4 comentaris:

  1. Bones parella!!!

    Que xula aquesta entrada!!
    Amb ganes de repetir Indonèsia i arribar-nos a aquests racons.... va ja tenim ganes de veure els següents posts, i més fotos de la ceremònia!!!

    Una forta abraçada,
    Txell i Xavi

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola nois!!

      Gràcies pel comentari, s'agraeix!!!!!
      Si no heu estat a Sulawesi us la recomanem moltíssim, per nosaltres és una de les sorpreses més positives de tot el viatge, realment val la pena!!
      Intentarem no fer-vos esperar en la segona part del post ;)

      Una abraçada per vosaltres també!!

      Elimina
  2. Hoola! Com esteu? Sembla que molt bé, no? Així que per Indonèsia! Que bé poder tenir una experiència així, a nosaltres també ens tira molt Sulawesi, de fet ens ho havíem plantejat com a proper viatge...I quan torneu? o bé no penseu tornar, jeje! Bé, us desitgem que seguiu gaudint-ho tot com ho esteu fent! Abraçades

    ResponElimina
    Respostes
    1. Iep!!!

      La veritat és que ens ha sorprès molt, aquesta illa és plena de contrasts, molt recomanable sense dubte.
      Doncs tornem a finals de desembre, però només a menjar torrons, tornarem a marxar en breu, així que podíem veure'ns i intercanviar informació de Sulawesi per la de Vanuatu ;)

      Una abraçada

      Elimina