divendres, 23 de maig de 2014

Hem escollit el camí difícil, d’Upper Pisang a Manang, Nepal


Un “oat porridge” és l’esmorzar que avui em farà arrencar la jornada amb energia, una espècie de farinetes de civada feta amb aigua calenta. Té el gust força insípid i una textura una mica estranya, sort dels trossets de poma que l’acompanyen i que l’agracien una mica.

A les 7.00h quan comencem a caminar fa fred, bé, força fred; de fet els dits els tenim tan gelats que ens fan mal. Ens posem els bastons sota el braç i guardem les mans a la butxaca, no els podem pas agafar.






La primera hora passa ràpid perquè el camí és molt planer; això significa que l’ascensió serà més accentuada, concentrada en menys temps. Sabem pel perfil del tresc, que portem a sobre per preparar cada etapa, que avui hem de guanyar uns 500 metres. La pujada es fa esperar, però ha d’arribar tard o d’hora, i arriba. Ho fa traduint-se en seixanta minuts d’esforç intens fins a Ghyaru (3730 metres). Cadascú la fa al seu ritme, buscant la manera de patir el menys possible.


Mirar al terra m’ajuda a evitar l’obsessió de veure el tros que encara em falta per fer. Em veig els peus avançant pas a pas, i penso que cada un dels que faig és un menys per arribar a dalt. De tant en tant miro enrere i em felicito pel tram superat. Veig alguns senderistes en miniatura a l’inici de l’ascensió i em reconforta saber que ja no estic tan avall. Escolto la meva respiració, intento mantenir-la sota control marcant-me un ritme que em sigui còmode, sense accelerar les pulsacions i, en conseqüència, evitant el desgast d’energia.

La vegetació cada vegada és més austera i el terreny, més àrid. Els arbres donen pas als arbustos. La vida aquí, en qualsevol de les seves formes, és més complicada.


Arribem a Ghyaru, on ens trobem una àmplia balconada amb vistes al majestuós massís dels Annapurnes. Això és fantàstic, excepcional. Ens quedem a fer un mos per degustar la impressionant panoràmica que tenim al davant. Una senyora d’avançada edat té una paradeta on ven te, cafè, galetes i alguna cosa més per menjar; li comprem una xocolatina per cada un, el nostre premi per l’esforç. Ens entretenim una estona fent-nos fotos amb el paisatge de fons i observant uns nens d’entre tres i cinc anys jugant i corrent; si nosaltres ens poséssim a córrer en aquesta alçada, a gairebé 4.000 metres, no aguantaríem ni un minut.






Per sisena o setena vegada del dia vaig al lavabo, abans de continuar. Beure tanta aigua per hidratar-me (una de les instruccions bàsiques per evitar el mal d’alçada) fa que cada trenta o quaranta minuts hagi de parar a buidar. És força incòmode, però això és el que hi ha. Tan de bo sigui aquesta la meva major molèstia durant la resta del camí.

Seguim endavant, deixem enrere Ghyaru i ens dirigim a Ngawal, encara ens queda alguna pujadeta per fer però el tram més dur ja està superat. Ngawal és un petitíssim poble de muntanya encantador, així com Upper Pisang i la majoria dels pobles pels que estem passant, sembla tret d’un pessebre vivent. Les cases són fetes de pedra i els carrers, de lloses ben posades una al costat de l’altra.


Pràcticament ens acomiadem de l’Annapurna II; ara l’Annapurna IV ha agafat més presència i, probablement, també l’Annapurna III, no el sabem ubicar amb exactitud però estem veient un pic enorme i comparable als dos germans.


De tant en tant passem llargues estones en silenci, cadascú acompanyat de les seves cabòries. A mi m’entren unes ganes terribles de posar-me a escriure pel camí, no vull que se m’esborrin les paraules que construeixo mentre sento el repicar dels bastons. Sovint, els silencis es trenquen amb expressions d’admiració quan l’entorn ens regala una nova sorpresa: “Mireu aquest paisatge!”, “Heu vist aquell pic farcit de neu?”, “Ufff això és un passada, nois!” Crec que cap de nosaltres esperava veure tantes coses tan boniques en aquest camí. Sol passar que la xerrera se’ns dispara quan mengem alguna cosa; la injecció d’energia es fa notar de seguida. Al contrari passa quan tenim l’estómac buit i ens sentim decaiguts. Què interessant resulta escoltar al cos quan “parla” i entendre com es troba i què necessita. Te n’adones que parant una mica d’atenció pots conèixer-te millor a tu mateixa.


Quan sortim de Ngawal es gira una forta ventada, havia pujat la temperatura des del matí, però ara, ha tornat a recular. Afortunadament, a mesura ens aproximem a Manang (on hem de tancar l’etapa) anem perdent altitud i guanyant alguns graus de més. Quan arribem a Humde, l’aire ja puja rescalfat. En aquesta zona del camí el paisatge és tremendament polsegós i la roba comença a canviar de color. Fins i tot portant ulleres de sol em piquen els ulls. L’Adrià em fa notar com dels llagrimalls ens surten restes de sorra. Em tapo la boca i el nas amb un fulard, per culpa de la pols se m’està ressecant la gola i anem justos d’aigua.


Una forta baixada em provoca una sobrecàrrega a la vora del genoll, espero que no em faci massa la guitza. El sol ara comença a ser infernal i, a més, estem força cansats. No sé si és perquè em noto decaiguda, però llegeixo en el paisatge una actitud esquerpa. Aquesta últim tram se m’està fent pesat i em sento castigada. Les arrels d’alguns arbres m’atrapen els bastons, el terreny polsegós en pendent em fa relliscar i les cames se m’estan carregant, però, per fi, arribem a un petit poble que es diu Mugje. Sospirem alleugerits, ha costar arribar. Parem a dinar per recuperar-nos una mica, queda poc per arribar a Manang. Uns deliciosos macarrons amb un sofregit de ceba i tomàquet ens trasllada al paradís durant uns instants, realment estàvem afamats!



De Mugje a Manang només és una hora de camí planer. Manang és el punt on la majoria dels senderistes passen dues nits per fer excursions d’aclimatació pels seus entorns, guanyant força alçada durant les caminades però tornant a baixar a dormir; un bon exercici per l’adaptació a l’alçada. Com que durant les primeres jornades de la caminada ens hem forçat una mica per guanyar un dia dels que teníem previstos, hem decidit que enlloc de quedar-nos dues nits a Manang ens en quedarem tres, d’aquesta manera farem una excursió extra per aclimatar. L’etapa d’avui també ens haurà servit en aquest sentit, així que esperem que ens doni bon resultat i no patir el temut mal d’alçada.




Pràcticament hem fet la meitat del tresc i la veritat és que, malgrat que alguns trams ens comencen a costar, ens sentim força bé. A estones ens notem cansats però recuperem molt ràpid, i això és bo. En tot això estic convençuda que l’entrenament, la bona alimentació i la motivació hi tenen molt a veure! Tan de bo que seguim amb aquestes bones vibracions i que el temps ens acompanyi! De moment, seguim endavant amb força, energia i il·lusió, salut!



Resum de la jornada: iniciem l’etapa a Upper Pisang (3.310 m) i la finalitzem a Manang (3.540 m) amb una ascensió que arriba als 3.800 metres. Hem tardat unes 6 hores per fer 20 quilòmetres. Del primer a l’últim punt hem guanyat 230 metres (tot i que els metres vençuts en el dia d’avui han superat els 500).

_________________________________________________________________________________
Informació pràctica






Introdueix el teu correu electrònic per rebre les novetats del viatge:

2 comentaris:

  1. Voldria veure els plats que us mengeu. Pel que sembla tenen molt bona pinta! Demaneu la recepta : P

    ResponElimina
  2. Alguna foto tenim, però poques, ja les anirem posant! :)

    ResponElimina