dimarts, 20 de maig de 2014

Una mica més a prop del Tibet, de Koto a Upper Pisang, Nepal


M’he tornat a despertar instants abans que ho fes l’alarma del despertador, però avui al meu cos li costava de respondre i el fred el retenia quiet i cargolat dins el sac de dormir. Davant l’habitació hi havia l’Annapurna II i l’Annapurna IV i el sol, en pocs minuts i abans que res, ha començat a tenyir de daurat les puntes dels dos cims. Era l’inici d’un nou dia.






El primer tram de l’etapa d’avui dibuixava un camí planer entre les petites poblacions de Koto i Bhratang, on hem parat a fer el segon mos del dia: una barreta de cereals, una poma i un grapat de fruit secs, d’un còctel que el pare de l’Adrià ens va preparar el dia abans de marxar de Barcelona. A partir de Bhratang ens tocava guanyar quatre-cents metres d’altitud, així que millor agafar forces.


La vegetació al voltant dels tres mil s’ha tornat més humil i més tosca. La banda sonora de les nostres petjades era el riu Margsyandi, que seguim resseguint encara des del primer dia, i el clic-clac dels bastons, marcant el compàs de les nostres passes.

Un cop superada l’alçada, hem arribat a un punt on el sender es bifurcava, d’una banda, direcció a Lower Pisang, de l’altra, a Upper Pisang. La primera opció era la més fàcil ja que és més planera, la segona, més exigent, però oferia millors vistes i, el que és més important, afavoria l’aclimatació (el procés d'adaptació del cos a un nou medi, en aquest cas a l'altitud). Així doncs, hem enfilat amunt decidits, encara que també una mica cansats, cap a Upper Pisang. La pujada era costosa, així que l’hem fet amb parsimònia; millor no cometre excessos. A partir dels tres mil, l’alçada ja és considerable i el cos necessita un procés d’adaptació. La reducció d’oxigen a l’aire comença a fer-se cada cop més notori, i això provoca un bon desgast físic. Cal guardar energia perquè les etapes amb major dificultat i duresa encara han de venir.




A l’arribar al poble ens hem decantat per un refugi força confortable i amb habitacions impecables. Feia dies que no vèiem uns llençols tan blancs i tan nets, es nota que fa poc que han inaugurat. El menjador és fantàstic, un tipus de tribuna amb l’Annapurna II com a teló de fons. Ens trobem a tres mil tres-cents metres, i aquest cim s’aixeca amb caràcter i fortalesa més de quatre mil cinc-cents metres per sobre nostre. Observant-lo amb deteniment li descobrim uns gruixos de neu espectaculars.


Hem recuperat les forces amb un plat de macarrons i un de patates saltejades amb ceba i ou. El Marc s’ha demanat a més, per postres, un Apple Pie (una empanada farcida de poma ratllada i canyella). Gairebé han tardat una hora en servir-li. Li han preparat des de zero; així és com funciona la cuina nepalesa, et demanes un plat i te’l comencen a cuinar des del principi, és a dir, si vols una pizza et faran, fins i tot, la massa al moment. El pastís era increïble. Se’m fa salivera només de recordar-ho. Quina delícia! Quin gust per la gastronomia tenen aquesta gent!

Per fer baixar el dinar hem anat a visitar un temple budista tibetà que queda a la capçalera del poble. Arribar-hi ens ha costat més de l’habitual; la manca d’oxigen.



El temple era preciós, contenia tot de detalls estètics, sobretot l’interior. Els colors eren vius i estava treballat amb minuciositat. Per fora, es trobava rodejat de les banderoles de colors amb mantres, exposades al vent com a tot lloc considerat sagrat. Els mantres s’escampen d’aquesta manera pel món a través de l’aire, fent córrer les pregàries arreu. Fent honor a aquesta creença hem portat una tela plena de desitjos i il·lusions escrits per les persones que més estimem i per nosaltres. La nostra voluntat és penjar-la al punt amb més alçada del camí que estem fent, ben a prop del cel.




Ens hem assegut a l’entrada del temple, s’hi respirava pau i harmonia, plenitud. L’energia que envoltava aquest indret era magnetitzant. El monjo que regentava l’edifici ens ha servit un te amb llimona ben calent, que tenia preparat en un termo, per oferir els visitants. La beguda primer ens ha escalfat les mans, però després la resta del cos, de dins cap enfora. Ha estat un d’aquells moments en que és un plaer degustar. El vent bufava amb ganes sacsejant les banderoles que bategaven com llençols assecant-se a l’aire. De fons, sortint del temple, un fil de música instrumental molt agradable ens acompanyava. Quin moment més deliciós. La sensació de benestar era molt gran. He entrat una altra vegada i he vist que el monjo venia discs compactes amb la música que sonava; una manera de recollir diners per al manteniment del temple, n’he comprat un. He sentit que era una manera d’endur-me aquestes sensacions dins una capseta perquè, quan vulgui, sentint la música, podré reviure aquests precisos instants, sentint per dins, altra vegada, les vibracions que aquí he sentit.


L’Annapurna II, davant nostre, ens vetllava mentre una capa de núvols l’ha començat a abraçar. Com passa sovint a muntanya, han decidit que ja l’hem contemplat suficientment avui i ens ha retirat la imatge de les nostres retines. El plaer màxim és sempre efímer, però m’he sentit molt agraïda d’haver pogut notar el cim de tan a prop.

Quan el fred ha començat a calar altra vegada, ens hem retirat cap al refugi i hem demanat el sopar, avui un bon plat de sopa de verdures ben calenta. El menjador s’ha convertit en un espai molt confortable quan han encès l’estufa de llenya. Estàvem com torronets al seu voltant, ben a prop. L’escalfor era una delícia pels nostres cossos que anaven recuperant-se de l’esforç que han fet avui. Ja està bé, perquè l’etapa de demà és més forta. Hem d’enfilar-nos dels 3.310 metres, on som ara, fins a 3.800 i després tornar a baixar fins arribar a Manang (a 3.540 m). Serà una etapa que ens servirà per aclimatar. La primera aclimatació de tres que farem. D’aquesta manera facilitarem l’adaptació dels nostres cossos a cotes a les que no estan acostumats. Esperem superar-ho tan bé com ho estem fent fins ara, sense patir, gaudint del camí, del paisatge, de les sensacions, deixant-nos sorprendre pels petits i grans moments de cada dia, amb energia i amb motivació, però també amb cura, amb previsió, amb respecte i moderació. Cal cuidar les decisions, els gestos, els comportaments; caminar prudents i constants, amunt!!




Resum de la jornada: l’hem iniciat a Koto (2.640 m) i l’hem acabat a Upper Pisang (3.310m). Hem tardat cinc hores i trenta minuts per fer uns 16 quilòmetres, i hem vençut en total 670 metres.

_________________________________________________________________________________
Informació pràctica








Introdueix el teu correu electrònic per rebre les novetats del viatge:

4 comentaris:

  1. Uooo! Això cada vegada s'anima i es complica més! Quina meravella de paisatges!
    Una abraçada macus

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies parelleta!!! Si, l'aventura va "in crescendo" :)
      Una abraçada per vosaltres també i feliç preparació del vostre GRAN viatge!! www.SenseSostres.com

      Elimina
  2. Quina experiència, això es únic, sou molt afortunats de viure això,
    que be que ho expliqueu, ens feu una aventura per a nosaltres
    us estimo moltíssim

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies mami!!! Si, tenim molta sort de poder gaudir d'aquestes vivències!
      Ens alegrem que ens acompanyis des d'aquesta finestra oberta a la nostra aventura!
      Una abraçada enorme, també t'estimem molt!!! :)

      Elimina