dimarts, 13 de maig de 2014

Pur Himàlaia, de Karte a Koto, Nepal

Un minut abans que sonés el despertador a les 5.30h del matí ja he obert els ulls. El son ha estat força reparador encara que si, hagués dormit un parell d’hores més. La meva mirada de seguida ha buscat per les finestres alguna escletxa que permetés regalar-me una mostra del paisatge. Les parets verticals que anit ens van hipnotitzar segueixen al seu lloc, però ara el negre ha deixat pas a un infinit ventall de marrons imprès a les roques. Agafo la càmera i, sense ni canviar-me de roba ni rentar-me la cara, surto ràpidament de l’habitació per immortalitzar la primera llum del dia reflectint-se en els pics més elevats. Aquest entorn fa que arrenqui el dia carregada d’energia. Somric per dins i respiro il·lusionada d’encetar amb entusiasme una nova jornada. Avui el dia s’ha despertat serè, tan de bo es prolongui.





Per carregar les piles esmorzem unes pomes i unes flonges pancakes, un dels nostres esmorzars preferits quan estem de viatge. Endavant!! Encetem la tercera etapa del tresc!



Al començar, les caderes se’ns queixen una mica, és culpa dels quilos que portem a l’esquena mentre caminem; malgrat que hem intentat anar amb les motxilles lleugeres, no estem acostumats a anar tantes hores amb l’equipatge a sobre. Suposem que el cos necessita un procés d’adaptació. Afortunadament, quan portem uns minuts de marxa, s’escalfa i ja no notem cap molèstia.

Arribem a Dharopani, el Marc ha de fer-se el permís d’entrada a l’Àrea de Conservació dels Annapurnes. Vivim un moment de desconcert i indignació ja que els responsables del departament del Parc li demanen quatre mil rupies nepaleses per fer-lo, el doble del que costa a Katmandú. Es veu que ens van informar malament, així que toca acoquinar-los religiosament.



Entre Dharopani i Timang l’ascensió és forta, però a aquestes alçades ja hem après a apreciar l’ajuda dels bastons. Gràcies a ells les cames no són les úniques que treballen per avançar sinó que els braços hi col·laboren activament. En el tercer dia del tresc ja estem convençuts que vam fer una bona inversió.


El paisatge és magnífic, va transformant-se a cada passa que fem, sorprenent-nos  nous medis, hàbitats, colors, formes, sons, olors,... Avui ens hem endinsat en vàries àrees boscoses, com pinasses, però també d’altres amb roques plenes de molsa i bromèlies, una imatge que ens ha recordat la selva plujosa d’algunes cotes altes de països tropicals, com Malàisia.

De sobte, caminant entre falgueres hem sentit un espetec, un langur ha creuat per davant el nostre camí, hem intentat fotografiar-lo però els seus salts entre les branques dels arbres eren massa ràpids. L’Adri i el Marc han estat una bona estona intentant tornar-lo a veure.

Al sortir del bosc hem creuat el riu per un pont que oferia unes vistes de l’entorn espectaculars. Aquesta vegada ens ha fet pensar en les imatges, que hem vist vàries vegades en documentals, dels parcs naturals del nord d’Estats Units i Canadà. Un hàbitat del tipus alpí, en el que hi hem localitzat uns arbres frondosos d’unes flors cridaneres i un riu esquitxat de roques enormes que, amb el pas del temps, s’han desprès de les parets del voltant. Els ponts metàl·lics que hem creuat estaven farcits de banderes tibetanes que llencen al vent els seus mantres il·lustrats, mentre les muntanyes del voltant n’escorten les pregàries.


Ahir els cims imponents i carregats de neu es mostraven tímidament entre els núvols. Avui, en un dia radiant, es mostren amb total generositat; a mesura que sumem passes gaudim més de la panoràmica. L’entorn que ens envolta ja comença a ser aquell que tantes vegades s’ha dibuixat a la nostra ment quan hem sentit a parlar de l’Himàlaia. Quina sort formar-ne part en aquests precisos instants.



Hem arribat a primera hora del migdia a Timang, on sota els nostres peus s’ha obert una diàfana vall verda abraçada per una serralada blanca imponent. En el pla més llunyà veiem uns enormes pics on els cops de vent arrenquen a bufetades les capes sobrants de neu pols. Neu recent que sura per l’aire com si fos una columna de fum. No puc deixar de mirar l’espectacle davant els meus ulls, és commovedor.


Decidim quedar-nos a dinar; hem sentit la necessitat de degustar lentament aquest racó de món tan fascinant. Els habitants de Timang, conscients del seu tresor, han farcit les teulades dels seus edificis de restaurants. Saben quin és el seu potencial, una de les vistes més impressionats del món.

De seguida tots tenim clar que, per menjar, pasta amb verdures i bolets és l’opció que més ens motiva. Així doncs, repetim l’estratègia del dia anterior, demanar tots tres el mateix plat i negociar per ell un bon preu. Escollim una taula, ens empastifem de crema protectora i ens cobrim amb les ulleres. El sol aquí no perdona ni un centímetre de pell.

De seguida ens serveixen una ració ben generosa i deliciosa per cada un d’espaguetis. Com pot ser que cuinin tan bé? A Nepal segurament haurem menjat un dels millors plats de pasta que mai hem tastat, això si que no ens ho pensàvem, buff! Aquests dies cremem les calories que ingerim a una velocitat impressionant. Cada hora i mitja o cada dues necessitem menjar alguna cosa, i el dinar normalment l’agafem amb una gana devoradora. Bon profit!!

Reprenem el camí després de gaudir del dinar i sobretot de les vistes. El camí és planer durant una estona, facilitant la digestió i la reincorporació. Els cossos, després d’haver-se refredat es queixen una mica, però de seguida entren en la dinàmica.

Les muntanyes nevades, que contemplàvem des de la terrassa de Timang, van quedant enrere cedint el pas a cims més petits que dibuixen unes parets escarpades i completament verticals prop del sender. Queda poc per finalitzar la tercera etapa quan de cop i volta apareix, davant nostre, un pic d’un blanc immaculat que talla el cel amb el seu perfil. És tan extraordinàriament gran que no podem deixar de mirar-lo. Un sherpa ens avança i ens observa bocabadats; “Annapurna dos” ens diu com si res, i segueix caminant carregat a més no poder però a un pas lleuger. Ho ha dit! Ha dit Annapurna dos!! Tenim davant els nostres ulls una muntanya que s’aixeca orgullosament 7.937 metres cap al cel!!! Es descobreix paulatinament, entre un grup de núvols mentre nosaltres, estorats, intentem caminar. No podem fer res més que emocionar-nos i fer-li desenes de fotos. Quina passada!


Seguim endavant, lentament perquè les nostres mirades es dirigeixen cap al cel i no cap a la terra, fins que arribem a Koto. Tinc anotat que és un poble tranquil, petit i amb bones vistes. Amb bones vistes?!? Això és molt més que bones vistes!! És l’Annapurna II!!!

Chame queda a prop, a uns 45 minuts; sabem que anar-hi és guanyar temps per l’etapa de demà però... tenir l’oportunitat de dormir en un poble regentat per l’Annapurna II i l’Annapurna IV (7.525 m) que ha aparegut sense complexes al seu costat. No sabem si els cims es veuen des de Chame així que, decidit! Ens quedem aquí, no fa falta que ens ho pensem massa més.

Trobem un refugi que es diu Super View, i no exagera, dues de les seves habitacions tenen vistes als gegants. El refugi està buit, així que ens quedem les privilegiades, no sense abans negociar. Habitació gratuïta a canvi de quedar-nos a sopar i a esmorzar, i un 10% de descompte en el menjar.

A l’entrada, uns cartells informen dels serveis que ofereixen, entre ells wifi i aigua calenta, però la dutxa la fem en un obrir i tancar d’ulls, que freda! I el wifi... bé, per variar no hi ha electricitat; una avaria, ens expliquen. Però tan fa, el privilegi de l’entorn fa que les comoditats passin a un altre pla, és qüestió de prioritats.

Aprofito per rentar alguna peça de roba, amb una aigua que em glaça els dits, i sortim a passejar, però no massa estona, el sol que durant el dia ens ha torrat la pell s’ha amagat ràpidament rere algun pic. Són quarts de cinc de la tarda però aquest petit canvi és el que fa que la temperatura baixi en picat. Ens premiem amb unes xocolatines que assaborim com criatures i tornem al refugi. És hora de revisar l’etapa que farem demà, de jugar a cartes i d’anotar les experiències i sensacions viscudes al llarg del dia; l’estona de relax abans de sopar.

De reüll miro cap enfora, observo els dos Annapurnes, no vull perdre la noció del lloc on som, però aviat uns núvols decideixen que ja hem vist prou per avui, abans que no ho faci el tel negre de la nit; no sigui que ens hi habituem  i deixem de valorar-ho.

Avui compartim el sopar, ens hem demanat un Dhal Bat (arròs blanc acompanyat per un puré de llenties i verdures al curry, una pizza de vegetals i uns momos al vapor. Gaudim de l’últim àpat del dia amb la poca llum d’una bombeta que funciona amb energia solar.

Un cop a l’habitació, i al costat de la flama d’una petita espelma, acabo d’escriure el diari amb àvida fam per explicar el que hem viscut avui, intento ser el més fidel possible a les nostres sensacions mentre la llum es consumeix com si fos un rellotge de sorra, fonent-se sobre la taula de fusta que em serveix d’escriptori. El rellotge, a les 21.15h m’adverteix que és hora d’anar a dormir, que a les 5.30h tornarà a sonar el despertador quan, segurament, el meu cos em demanarà esgarrapar uns minuts més de descans, mentre que la meva ment voldrà cercar l’escletxa entre les cortines que em permeti regalar-me les vistes, aquest cop, dels dos Annapurnes que tenim al nostre davant.


Que seguim gaudint del camí i de l’experiència, Subha ratri, bona nit!


Resum de la jornada: iniciem el camí a Karte o Khotro (1870 m) i l’acabem 6 hores i 15 minuts més tard a Koto (2640 m) havent caminat uns 16 quilòmetres i havent ascendit 770 metres entre els dos punts. Hem aconseguit fer en tres dies el que teníem previst fer en quatre. El dia que hem guanyat hem decidit que el destinarem més endavant per poder aclimatar millor en alçada.

_________________________________________________________________________________
Informació pràctica









Introdueix el teu correu electrònic per rebre les novetats del viatge:

2 comentaris:

  1. Impressionant! Espero que també estigueu fent vídeos ; ).

    ResponElimina
  2. Els estem fent, no ho dubtis que els estem fent ;)

    ResponElimina